Ja porten una estona xerrant, de cop s'abracen.
-Hola.
-Hola.
Com donant la benvinguda al moment.
dilluns, 5 de desembre del 2011
diumenge, 20 de novembre del 2011
Paraules per a Laura
Hora: Sobre les 3-4 del matí. Estat: Ebri, terriblement sincer i content.
No saps lo dur que es poden fer els matins d'hivern (que ara s'acosta), bé segur que sí pero parlo ara des del meu punt de vista, sense el teu somriure mig adormit, una càlida abraçada malgrat el gebre d'anar en bici, i un bon dia dels de veritat!
En definitiva Laura, t'estimo i t'estimem, encara que no sempre valorem tota la feinada que fas! A tu si que no et vull perdre per res de res!
Asunto: Fer-li una sorpresa agradable.
Aix laura, no saps com em refot estar emprenyat amb tu, que tinguis un mal dia, o escriguis coses tristes (per que encara que no ho sembli, SÍ! llegeixo el teu bloc, la teva petita finestra al mon, que em permet saber com estàs encara que no parlem ^^).
Vals molt, massa. Ja t'ho havia dit algun cop, i t'ho deus prendre en conya, pero ets el maleït nucli del grup, no saps fins a quin punt. Ets la part essencial que REALMENT ens uneix, sona a cosa dita per quedar bé, però és molt més seriós del que sembla.
Malgrat sigui la funció més important del grup, no és ni la més senzilla ni sovint, per no dir constantment, la més reconeguda. No obstant, ets bàsica per a tots nosaltres.
Ja t'ho vaig dir, però m'agrada repetir-ho, i ho faré tants cops com faci falta o em plagui, sap greu 
: si fa 3-4 anys algun penjat m'hagués dit que coneixeria una noia de Vilassar de Mar que trastocaria la meva vida de dalt a baix, l'hagués engegat a pastar; ara no ho canviaria per res del món.
No saps lo dur que es poden fer els matins d'hivern (que ara s'acosta), bé segur que sí pero parlo ara des del meu punt de vista, sense el teu somriure mig adormit, una càlida abraçada malgrat el gebre d'anar en bici, i un bon dia dels de veritat!
En definitiva Laura, t'estimo i t'estimem, encara que no sempre valorem tota la feinada que fas! A tu si que no et vull perdre per res de res!
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Tarda de pluja
Taciturn, com sempre, passejava, altre cop, pels carrers de la ciutat. L'aire gelat passà a traves de la gavardina oberta i pels forats del jersei de llana. Un tremolor li recorregué l'espinada. Es pujà el coll de la gavardina, s'enrotllà la bufanda al coll, i creuant-se la gavardina enfundà les mans a les butxaques dels texans. Duia les camperes de sempre, fetes pols, molles dels bassals que la pluja havia creat feia escassos minuts. Caminava sense rumb, com de costum, pels carrers d'un barri vell que coneixia massa bé: corredisses, fum, cervesa, condons en carrerons... una vida massa... massa bona, una vida massa llunyana.
Enyor... S'assegué en aquelles escales, va encendre la pipa i mentre la pluja li queia a la cara, que mirava el cel gris, com sempre, fum o núvols? Tragué la petaca de dins la gavardina i oficià un bon glop d'aquell licor de tants anys...
dilluns, 5 de setembre del 2011
Aquest serà el primer i últim cop que trenco una promesa
Perquè ja no en vull saber res de tu.
Algú que tingui els collons de dir:
"Tu no m'has demostrat mai que m'estimaves"
No mereixes res.
Ni tant sols respecte.
Per això, no mereixes
que mantingui la nostra promesa,
ja no vals res,
per mi ara ja no ets res.
dimarts, 26 de juliol del 2011
Preparant el "Gran Viatge"
Ja no queda res, és aquí, ho veig, ho noto, ho oloro!
El camí ja em crida, encara em queden moltes coses per fer, i no estic gens preparat, però ni tota la preparació necessària treuria emoció al repte.
Anar sol o amb ella? Anar sol suposa encara més viure una introspecció total, potser massa forta pel que vull fer... Anar amb ella suposa tenir a càrrec meu un ésser que haig d'alimentar, però sobretot, abeurar i es que l'aigua és un bé escàs i preuat al camí.
Sol o amb ella, el faré igualment, les nits a la fresca i la por no me la traurà ningú. És més, vull viure aquesta por, que o em guanyarà o em farà més fort, i pel meu bé, espero que em faci més fort.
Entrenant veus tots els inconvenients que apareixen com bolets a la tardor, de cop, coses que no hi has pensat i son de vital importància, que fan replantejar-te seriosament l'estructura del viatge.
Tinc por, i això encara no ha ni començat...
dilluns, 30 de maig del 2011
Àgora
En què s’ha convertit l’àgora? Doncs ahir al matí vam tenir notícies que a la Plaça Catalunya de Barcelona i a Lleida hi va haver un desallotjament forçós dels Indignats, de moment els únics que es preocupen de tornar la democràcia al carrer. Ens havíem oblidat que érem “zoon politikón” animals socials. Els homes són polítics segons Aristòtil perquè viuen a la Polis, allí manifesten les seves preferències i el que volen. Actualment, hi ha uns representants d’algú que representen idees que representa que convenen. S’ha perdut el sentit de la democràcia que tenia en un inici i ara que hi poden haver mitjans, que la gent participa, que tothom vol opinar, es comença a repartir estopa en nom de l’ordre, la salut i el Barça públics. Quina filigrana més ben feta, Barça contra indignats, qui guanya?
Ja fa temps que penso que el món del futbol s’ha convertit en una bogeria i el meu astorament sorgeix del seguiment que té, ara amb l’excusa dels valors de l’esport que tan bé segueixen l’entrenador i els jugadors del Barça, bla, bla, bla…
Valors? Capitalisme triomfant! Quantes boques es podrien alimentar amb el que guanyen els jugadors? Quin gran esforç que fan!!! Em sorprèn quan la gent té aquests ídols per bandera. Els meus ídols són la gent que sobreviu com pot amb una missèrrima pensió, aquella gent que li dóna la mà a l’altre sense demanar res a canvi, aquell que cura els altres, aquell que ensenya, aquell que intenta viure tan bé com pot i no a costa dels altres… Aquests són els meus ídols…
Pane et circe!!! Un altre punt del món antic que es palesa més que mai!
Doncs bé, uns que volen tornar a l’àgora, altres que no volen perdre ni un mos de poder que tenen en nom de l’ordre públic i es queden tan amples, a sobre creient que tenen la raó (Felip Puig i companyia), i el món gira i gira…
Per sort, la patata calenta els ha explotat a la cara i ha fet que el nombre d’indignats augmenti encara més i més… Vaticino que gràcies a ells (sobretot Felip Puig), aquest moviment que aquests dies després de les eleccions romania apagat, cada cop tindrà més força. Qui són ells per fer fora la gent de les seves places? L’àgora els pertany més que als polítics de torn, que per a passejar-hi han d’anar fins i tot amb guardaespatlles!!!!
Els polítics de veritat i tornant al bon sentit de la paraula (aquell que viu a la polis) són els indignats que recullen propostes per a una democràcia més real. Que se’n vagin els pseudopolítics, tergiversadors del mal nom que porten!
Ja fa temps que penso que el món del futbol s’ha convertit en una bogeria i el meu astorament sorgeix del seguiment que té, ara amb l’excusa dels valors de l’esport que tan bé segueixen l’entrenador i els jugadors del Barça, bla, bla, bla…
Valors? Capitalisme triomfant! Quantes boques es podrien alimentar amb el que guanyen els jugadors? Quin gran esforç que fan!!! Em sorprèn quan la gent té aquests ídols per bandera. Els meus ídols són la gent que sobreviu com pot amb una missèrrima pensió, aquella gent que li dóna la mà a l’altre sense demanar res a canvi, aquell que cura els altres, aquell que ensenya, aquell que intenta viure tan bé com pot i no a costa dels altres… Aquests són els meus ídols…
Pane et circe!!! Un altre punt del món antic que es palesa més que mai!
Doncs bé, uns que volen tornar a l’àgora, altres que no volen perdre ni un mos de poder que tenen en nom de l’ordre públic i es queden tan amples, a sobre creient que tenen la raó (Felip Puig i companyia), i el món gira i gira…
Per sort, la patata calenta els ha explotat a la cara i ha fet que el nombre d’indignats augmenti encara més i més… Vaticino que gràcies a ells (sobretot Felip Puig), aquest moviment que aquests dies després de les eleccions romania apagat, cada cop tindrà més força. Qui són ells per fer fora la gent de les seves places? L’àgora els pertany més que als polítics de torn, que per a passejar-hi han d’anar fins i tot amb guardaespatlles!!!!
Els polítics de veritat i tornant al bon sentit de la paraula (aquell que viu a la polis) són els indignats que recullen propostes per a una democràcia més real. Que se’n vagin els pseudopolítics, tergiversadors del mal nom que porten!
C. M.
---
Aquest és un missatge que ens va enviar una professora de filosofia que havia tingut a mi i als que suposo que son altres alumnes (no m'he molestat en mirar els perfils dels altres que rebien el mateix missatge que jo) que té o ha tingut. No m'he pogut estar de penjar-lo.
diumenge, 29 de maig del 2011
Acampada BCN
Nit de disturbis a plaça Catalunya, la plaça a resistit, però la meva moral no.Contradiccions.
Violència, tan repudiada quan l'exerceix la policia repressora i tant justificada quan li esberlaria el cap a algú... algú a seques. He de començar a calamar-me, no pot ser que cada cop que el vegi el cor se'm dispari i la sang em bulli.
Nervis, barreres humanes, joves i vells, totes (xD), hooligans, petards, bengales i trets, pilotes de goma que solquen el cel, si una em toqués podria estar més pendent del mal que del que em passa pel cap, i seria tota una sort, si més no, momentàniament.
Creus que val la pena? Et fa sentir millor la teva compassió, oi? No cal, de debò, si marxes no cal que tornis però un adéu no estaria malament tampoc.
Assemblea collonuda, la plaça resisteix, la plaça marxa quan ella decideix! I jo espero que... no, simplement, espero.
With no loving in our souls
and no money in or coats,
YOU CAN´T SAY WE´RE SATISFIED
and no money in or coats,
YOU CAN´T SAY WE´RE SATISFIED
dimarts, 17 de maig del 2011
Filo
Jo crec que és degut a una estratègia política.
La societat actual no és més que una aberració de l'utilitarisme malgrat es vulgui aparentar el contrari. L'utilitarisme creia en una societat democràtica i representativa i que millor que estudiar Mill per a donar una imatge de societat justa on totes les minories siguin representades. Això no és més que una fal·làcia ja que si mires fredament al sistema veus que de l'utilitarisme només es té en compte allò de "Lo millor serà allò que beneficii a més nombre de persones" que extrapolat a les eleccions "allò que voti més gent serà el més beneficiós" , sense tenir en compte el criteri qualitatiu de Mill.
Per altra banda que Marx no sigui obligatori implica que a molts instituts ja no s'estudii i per tant que molts joves no el coneguin ni a ell ni al seu pensament. Això sumat a un jovent despolititzat i sense esperances en el futur però tampoc amb intenció de remediar-lo complica molt el panorama d'una revolució social, ja que si no s'ensenya als instituts, des del carrer i associacions és gairebé impossible fer entendre el pensament marxista. Ens alienen, no estudiar Marx suposa no qüestionar-se la societat actual i amb Mill, aquest sentiment és reforça ja que una errònia interpretació del seu pensament fa que creguis que la nostra societat és un bon exemple d'utilitarisme i per tant que no s'ha de millorar.
2/2
La societat actual no és més que una aberració de l'utilitarisme malgrat es vulgui aparentar el contrari. L'utilitarisme creia en una societat democràtica i representativa i que millor que estudiar Mill per a donar una imatge de societat justa on totes les minories siguin representades. Això no és més que una fal·làcia ja que si mires fredament al sistema veus que de l'utilitarisme només es té en compte allò de "Lo millor serà allò que beneficii a més nombre de persones" que extrapolat a les eleccions "allò que voti més gent serà el més beneficiós" , sense tenir en compte el criteri qualitatiu de Mill.
Per altra banda que Marx no sigui obligatori implica que a molts instituts ja no s'estudii i per tant que molts joves no el coneguin ni a ell ni al seu pensament. Això sumat a un jovent despolititzat i sense esperances en el futur però tampoc amb intenció de remediar-lo complica molt el panorama d'una revolució social, ja que si no s'ensenya als instituts, des del carrer i associacions és gairebé impossible fer entendre el pensament marxista. Ens alienen, no estudiar Marx suposa no qüestionar-se la societat actual i amb Mill, aquest sentiment és reforça ja que una errònia interpretació del seu pensament fa que creguis que la nostra societat és un bon exemple d'utilitarisme i per tant que no s'ha de millorar.
2/2
dijous, 14 d’abril del 2011
Ei Senglar, fa molt que no escrius...
Certament fa dies que em sento dir això, que per que ja no escric. Bàsicament, no estic inspirat, no em cal vomitar cap sentiment negatiu per sentir-me millor. En part és bo, vol dir que estic de puta mare. En part és dolent, no sóc capaç d'expressar res espontàniament que no sigui malestar?
dimarts, 8 de març del 2011
(editat a les 12:10 del matí amb correcció ortogràfica)
que coimenci el festival de la vergonya! Puta merda de tot, segurament aquest text acabarà ple de faltes i gilipollades, vaig torrat i vomitaré, però no matèria si no sentiments que fan més mal i rasquen a la gola.
Per que m'ho fas això?
I encara em preguntes per que!? segur que no ho saps? doncs ves a la puta merda si no ho saps, porto estona pensant el que escriuré i masses coses he fotut en el full arrugat que tinc com a cervell per a recordar-les, ara, vull desaparèixer, ni existir per a ningú, ser invisible, morir... ni que fos uns instants ser lliure d'aquesta merda al pit que porto.....
Tant de bo , es igual a la merda borratxo no s'escriu pas bé. Deixe-m'ho per quan vagi seré, fins aviat!
Y no quiero quemar tus recuerdos...
que coimenci el festival de la vergonya! Puta merda de tot, segurament aquest text acabarà ple de faltes i gilipollades, vaig torrat i vomitaré, però no matèria si no sentiments que fan més mal i rasquen a la gola.
Per que m'ho fas això?
I encara em preguntes per que!? segur que no ho saps? doncs ves a la puta merda si no ho saps, porto estona pensant el que escriuré i masses coses he fotut en el full arrugat que tinc com a cervell per a recordar-les, ara, vull desaparèixer, ni existir per a ningú, ser invisible, morir... ni que fos uns instants ser lliure d'aquesta merda al pit que porto.....
Tant de bo , es igual a la merda borratxo no s'escriu pas bé. Deixe-m'ho per quan vagi seré, fins aviat!
Y no quiero quemar tus recuerdos...
dilluns, 28 de febrer del 2011
Ideario
Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.
Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.
Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.
Me entristecen quienes me venden clines
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.
Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.
Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.
Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.
Me entristecen quienes me venden clines
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.
Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.
Francisco M. Ortega Palomares
dilluns, 21 de febrer del 2011
Instint
Avui, he sobreviscut.
No en diré miracle, ja que no hi crec, però donaré gràcies igualment.
Gràcies instint, gràcies inconscient i gràcies esperit de supervivència.
Well, tot ha passat quan tornava cap a casa des de l'institut amb moto, tot correcte fins que he agafat el tros de la N-II, com faig tot sovint. Hi havia molt trànsit, com sol passar els dies de cada dia a aquella hora. Jo anava tan tranquil, absort, indignat amb l'examen de filosofia quan, de sobte, zum, esquivo amb un moviment de ziga-zaga una barra de ferro d'aquelles d'aguantar senyals que era allà a terra al marge de l'asfalt, per on passo sempre amb la moto per a que els cotxes puguin circular.
Uns segons més tard m'he adonat del que realment acabava de passar-me, acabava de salvar la vida, ja que si arribo a passar per sobre la senyal, a la velocitat que anava (uns 70 Km/h) hagués patinat i amb el trànsit que hi havia, o em fotia contra els cotxes, o al marge, o contra la "barrera" de seguretat tallacames...
Com, en un instant, podria haver canviat (o acabat) la meva vida, i que, jo mateix, o una part de mi, aquella part de nosaltres que tot sovint rebutgem per ser més animal i "poc evolucionada", la que es mou per impulsos, la part més primària del nostre ser, ha aconseguit evitar.
Gràcies instint, gràcies inconscient i gràcies esperit de supervivència!
No en diré miracle, ja que no hi crec, però donaré gràcies igualment.
Gràcies instint, gràcies inconscient i gràcies esperit de supervivència.
Well, tot ha passat quan tornava cap a casa des de l'institut amb moto, tot correcte fins que he agafat el tros de la N-II, com faig tot sovint. Hi havia molt trànsit, com sol passar els dies de cada dia a aquella hora. Jo anava tan tranquil, absort, indignat amb l'examen de filosofia quan, de sobte, zum, esquivo amb un moviment de ziga-zaga una barra de ferro d'aquelles d'aguantar senyals que era allà a terra al marge de l'asfalt, per on passo sempre amb la moto per a que els cotxes puguin circular.
Uns segons més tard m'he adonat del que realment acabava de passar-me, acabava de salvar la vida, ja que si arribo a passar per sobre la senyal, a la velocitat que anava (uns 70 Km/h) hagués patinat i amb el trànsit que hi havia, o em fotia contra els cotxes, o al marge, o contra la "barrera" de seguretat tallacames...
Com, en un instant, podria haver canviat (o acabat) la meva vida, i que, jo mateix, o una part de mi, aquella part de nosaltres que tot sovint rebutgem per ser més animal i "poc evolucionada", la que es mou per impulsos, la part més primària del nostre ser, ha aconseguit evitar.
Gràcies instint, gràcies inconscient i gràcies esperit de supervivència!
dilluns, 14 de febrer del 2011
The Girl With Kaleidoscope Eyes
Quina merda, de debò, quan creies, estúpidament, que podies enterrar com si res, una flor d'estiu, posant-hi capes de terra i fang resulta que aquella flor era un esqueix, i sembla que rebrota de nou...
PER QUÈ? no ho veus que no ho vull jo això? puta merda de cervell... hauria d'estar estudiant però tinc un nus, si un nus en aquest estúpid òrgan, anomenat cervell...
Puta merda, això ja va de la primera a la segona amb molta facilitat...
Pensava, (oh si, pensava!) que ja era cosa del passat, que podríem ser amics, que... i em foto d'una mala llet impressionant... la pedra a la sabata, que cada cop es fa més grossa, però vas prometre no treure-te-la, passés el que passés... i ara, resulta que fins i tot, se n'hi afegeixen més, quins collons! No em vull sentir així, i el problema recau en que, tot i que em pesi, no se que coi fer per no sentir-m'hi!
Com aquell gra de sorra pot seguir fent-me tant de mal? Quan creia que tot anava bé, resulta que la feria era oberta, i noi!, no vegis com cou la sorra de mar!
Serà per que Wish you were here no ha deixat mai de recordar-me a ella, la noia dels increïbles ulls calidoscopics
dilluns, 7 de febrer del 2011
dimecres, 2 de febrer del 2011
Havia d'escriure
Ara, havia d'escriure un text, com faig sovint, per purgar els meus pensament, com solc fer, pero de cop, he decidit no fer-lo, no vull, no soc capaç ni de buidar-me com faig sempre, uah, aquesta merda em supera a mi i tot...
dilluns, 31 de gener del 2011
Sidney
Ah joder, ara mateix, estàs a punt de plorar, sentiments que se't foten a la gola...
Alegria, per que estàs content per un gran amic que es mereix per sobre de tot ser feliç, trist, tristíssim per que segurament aquesta felicitat el durà lluny de tu... plores, merda...
Algú, que en poc temps s'ha tornat una persona molt important per a tu, (has parat d'escriure per a serenar-te), una persona molt especial, única amb els seus pros i contres, però que saps , perfectament que sempre serà allà, on i quan el necessitis, moments bons i dolents, encara que hagi de patejar de nit, amb fred i boira, ell vindrà, per estar amb els seus amics, ni que sigui ni unes hores, per fer rodar daus sobre una taula i viure mil i una aventures... joder... feia temps que no plorava tant...
De fet estic molt content per tu però et trobaré moltíssim a faltar, això no ho dubtis pas, ni un instant. Però has de fer el teu camí, mira fins i tot he deixat de parlar en segona persona.... joder casi ni veig la pantalla, tinc singlot...
Se que no serà un adéu per sempre, per que ens veurem de tant en tant, ni que hagi de pillar un putu barco, et vindré a veure ostia!
Merda, per més qeu escric no em trec aquesta sensació, tinc la cara xopa...
Per tu, que ets únic, i que t'estimo, ostia puta, tothom t'estima i et trobarem a faltar, però crec, que has de marxar, viure la teva vida, el teu moment, que ha arribat.
Estic trist, per que això obre la llauna al primer de moltíssims adéus, que he donat i donaré al llarg d'aquest any i ara en endavant, però aquest és un dels durs...
Fins ara...
Alegria, per que estàs content per un gran amic que es mereix per sobre de tot ser feliç, trist, tristíssim per que segurament aquesta felicitat el durà lluny de tu... plores, merda...
Algú, que en poc temps s'ha tornat una persona molt important per a tu, (has parat d'escriure per a serenar-te), una persona molt especial, única amb els seus pros i contres, però que saps , perfectament que sempre serà allà, on i quan el necessitis, moments bons i dolents, encara que hagi de patejar de nit, amb fred i boira, ell vindrà, per estar amb els seus amics, ni que sigui ni unes hores, per fer rodar daus sobre una taula i viure mil i una aventures... joder... feia temps que no plorava tant...
De fet estic molt content per tu però et trobaré moltíssim a faltar, això no ho dubtis pas, ni un instant. Però has de fer el teu camí, mira fins i tot he deixat de parlar en segona persona.... joder casi ni veig la pantalla, tinc singlot...
Se que no serà un adéu per sempre, per que ens veurem de tant en tant, ni que hagi de pillar un putu barco, et vindré a veure ostia!
Merda, per més qeu escric no em trec aquesta sensació, tinc la cara xopa...
Per tu, que ets únic, i que t'estimo, ostia puta, tothom t'estima i et trobarem a faltar, però crec, que has de marxar, viure la teva vida, el teu moment, que ha arribat.
Estic trist, per que això obre la llauna al primer de moltíssims adéus, que he donat i donaré al llarg d'aquest any i ara en endavant, però aquest és un dels durs...
Fins ara...
dijous, 27 de gener del 2011
XVIII
Noi, avui fas un número màgic. Ja ets un "adult", estúpida paraula certament. Avui també serà un punt d'inflexió per a aquest bloc.
A partir d'avui, aquest boscos esdevindran més tenebres, més profunds, parlaré de temes similars als d'ara, però que poden tenir connotacions a l'exterior d'aquestes alzines. Escriuré tot el que realment pensi, intentant no posar noms, per mantenir en el màxim d'anonimat possible tot aquell que no sigui jo.
És a dir, a partir d'ara rondaran senglars de veritat pel bosc. Textos que poden ferir els sentiments de les persones, o fer-les emocionar de lo bonics que seran (hahaha, que dius tu ara?). Per tant, als lectors d'aqeust bloc, prego que si no sou capaços d'assimilar el que pugi escriure, no llegiu més aquest bloc, podríem acabar malament. Pero no us preocupeu si us en trobeu un, penseu que ells us tenen més por que vosaltres a ells!
Atentament: Sr. Senglar
Singing in the sunshine, laughing in the rain
Hitting on the moonshine, rocking in the grain
Got no time to pack my bags, my foots outside the door
Got a date, I can't be late, for the high hopes hailla ball.
The Ocean
A partir d'avui, aquest boscos esdevindran més tenebres, més profunds, parlaré de temes similars als d'ara, però que poden tenir connotacions a l'exterior d'aquestes alzines. Escriuré tot el que realment pensi, intentant no posar noms, per mantenir en el màxim d'anonimat possible tot aquell que no sigui jo.
És a dir, a partir d'ara rondaran senglars de veritat pel bosc. Textos que poden ferir els sentiments de les persones, o fer-les emocionar de lo bonics que seran (hahaha, que dius tu ara?). Per tant, als lectors d'aqeust bloc, prego que si no sou capaços d'assimilar el que pugi escriure, no llegiu més aquest bloc, podríem acabar malament. Pero no us preocupeu si us en trobeu un, penseu que ells us tenen més por que vosaltres a ells!
Atentament: Sr. Senglar
Singing in the sunshine, laughing in the rain
Hitting on the moonshine, rocking in the grain
Got no time to pack my bags, my foots outside the door
Got a date, I can't be late, for the high hopes hailla ball.
The Ocean
dilluns, 3 de gener del 2011
En momentos de depresión, puede que me tire a la bebida, seguro que es una chica fácil
Visca! estrenem l'any amb una puta merda de text depresiu de qualitat qüestionable!
----
I per què quan hom està deprimit, és quan millor escriu? millors acords enllaça i més àvid mentalment es creu, millors frases treu i pitjor es troba?
Per què no pot anar acompanyada la puta inspiració d'un moment de felicitat, un moment pletòric, d'aquests que n'hi ha tants no val al pena plasmar-los (de depressius) tot i així creus que fent quatre ralles (escrites per l'amor de Déu!) tots els mals marxaran, series capaç de pillar ara una ampolla i buidar-la?
Oi tant, només per seguir sumit en aquesta espiral de decadència en que les putes responsabilitats no et deixen ofegar-te tranquil, tant costaria tenir un dia, un puto sol dia sense haver d'aixecar-te aviat per anar a currar tot i ser de putes vacances?
Fart. Fins a la soca dels ous, però és el que toca i aguantaràs la tralla, això i molt més! espera't el dia que tornis fet caldo i et toqui fer la feina que no has fet per que tornes mort d'estar tot el dia dempeus i empassar fum! Ahà! et maleiràs els ossos, a més demà pringaràs doble, tens entreno, no és prou martiri passar-te el dia dret que a sobre a la tarda et vas a destrossar el cos!
Sovint tens ganes de fer un farcell i enviar-ho tot ben lluny, a la puta merda!
----
I per què quan hom està deprimit, és quan millor escriu? millors acords enllaça i més àvid mentalment es creu, millors frases treu i pitjor es troba?
Per què no pot anar acompanyada la puta inspiració d'un moment de felicitat, un moment pletòric, d'aquests que n'hi ha tants no val al pena plasmar-los (de depressius) tot i així creus que fent quatre ralles (escrites per l'amor de Déu!) tots els mals marxaran, series capaç de pillar ara una ampolla i buidar-la?
Oi tant, només per seguir sumit en aquesta espiral de decadència en que les putes responsabilitats no et deixen ofegar-te tranquil, tant costaria tenir un dia, un puto sol dia sense haver d'aixecar-te aviat per anar a currar tot i ser de putes vacances?
Fart. Fins a la soca dels ous, però és el que toca i aguantaràs la tralla, això i molt més! espera't el dia que tornis fet caldo i et toqui fer la feina que no has fet per que tornes mort d'estar tot el dia dempeus i empassar fum! Ahà! et maleiràs els ossos, a més demà pringaràs doble, tens entreno, no és prou martiri passar-te el dia dret que a sobre a la tarda et vas a destrossar el cos!
Sovint tens ganes de fer un farcell i enviar-ho tot ben lluny, a la puta merda!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)