Acampada BCN

Nit de disturbis a plaça Catalunya, la plaça a resistit, però la meva moral no.

Contradiccions.

Violència, tan repudiada quan l'exerceix la policia repressora i tant justificada quan li esberlaria el cap a algú... algú a seques. He de començar a calamar-me, no pot ser que cada cop que el vegi el cor se'm dispari i la sang em bulli.

Nervis, barreres humanes, joves i vells, totes (xD), hooligans, petards, bengales i trets, pilotes de goma que solquen el cel, si una em toqués podria estar més pendent del mal que del que em passa pel cap, i seria tota una sort, si més no, momentàniament.

Creus que val la pena? Et fa sentir millor la teva compassió, oi? No cal, de debò, si marxes no cal que tornis però un adéu no estaria malament tampoc.

Assemblea collonuda, la plaça resisteix, la plaça marxa quan ella decideix! I jo espero que... no, simplement, espero.

With no loving in our souls
and no money in or coats,
YOU CAN´T SAY WE´RE SATISFIED