I ha arribat el moment en que dir t'estimo t'espanta, t'espanta tornar a expressar els teus sentiments, una paraula que t'encanta i que utilitzaves amb tant naturalitat, s'ha guanyat casi el nivell de tabú.
Que et demanin si us plau que no usis aquesta paraula passa, però el que és encara pitjor, que t'ho demanin i et diguin que no l'utilitzis per que no saps que vol dir ni que es estimar, et trenca els esquemes, desmunta tota la teva estructura interna i et fa sentir com una merda buida, et fa qüestionar els teus valors.
Ara et fa cosa tornar a pronunciar aquestes paraules, per por. Les diries encantat, te'n mors de ganes, però no ho fas, no pots, no ho pots fer, t'ho auto-prohibeixes, pel teu bé, pel seu bé, però, nanu, quan n'estaràs segur? Potser quan sigui massa tard, potser mai...
Però, i si creus que és amor, per que no hauria de ser? Quina autoritat superior es creu aquella persona de dir-te el que sents i el que no sents? Hom és lliure de jutjar ell mateix els seus sentiments, que per alguna cosa son totalment subjectius.
Per que la freqüència no ha treure valor a la paraula, si no que ha recaure en al necessitat d'expressar els sentiments de la persona.
quan ho he acabat de llegir, m'ha vingut al cap un text d'un llibre:
ResponElimina"Sabes? Tiene gracia, todos encontramos buenas excusas para no permitirnos amar, por miedo a sufrir, por miedo a que un dia nos abandonen. Y sin embargo, cuánto amamos a la vida, pese a saber que algun día nos abandonará."
No sé....per alguns, la paraula "t'estimo" és com massa important i valuosa per dir-la com si fos un "hola!", i er altres, l'estarien dient tot el dia.
JO crec que en el fons, tots tenim por a estimar, alguns més que d'altres, i evitant aquesta paraula és com una mena d'escut.
Però penso com tu, no s'ha d'amagar pas, si se sent, es diu, i punt, no hi ha més. Res d'encongir-se, ni de callar-se...perquè mai molesta que et deixin anar un "t'estimo" quan mensy t'ho esperes...ans al contrari, gairebé sempre és agradable, i ho necessitem.