I ni demanar perdó...

Mira, em pots dir de tot, pots pensar el que vulguis de mi, i segurament tindràs raó, no sempre es diu el que es pensa i més correntment no és pensa el que es diu, i realment em sap greu, no se que dir-te, i es que ni escrivint soc capaç de plasmar una disculpa coherent, per que segurament no existeix, per que no la mereixo, no vull que pensis que per mi ets un tros de carn i res més... i que no ets una qualsevol, i que si em deixes de parlar, de somriure pel passadís, de creuar-me la mirada amb complicitat, ho entendré, i resignadament ho acceptaré. Hom ha d'aprendre a acceptar quan la caga i, aquí, m'hi he lluit...