Skinhead?

http://www.youtube.com/watch?v=UhjBiZSfM08

Escolteu mentre llegiu:

Mentre sent la música de fons l'aigua tèbia li regalima pel cap, li baixa per la cara, se li endinsa a les orelles fent-li un tap, mentrestant li cau lentament pel clatell.

Sense temps per fer servir sabó, es frega les aixelles poc poblades. Tenca l'aigua.

Es passa les mans pel cap, deixant caure l'aigua enrere. S'apreta els genitals per fer caure l'aigua que han acumulat.

Aparta la cortina i agafa al tovallola, s'eixuga la cara. Es posa la tovallola enrotllada a la cintura en forma de faldilla. Si algú em veiés... pensa. Surt, fent maniobres, de la dutxa.

Es mira al mirall, i veu, un skinhead. Cosa que no vol dir que ell ho sigui ni que hi estigui a favor ni en contra, però escolta reagge i porta el cap pelat. Fins que no li creixi el cabell, se'l considerarà un Skinhead.

Molts el titllaran de nazi, d'altres de marieta ja que avorreix la violència, però seguirà essent aquell mateix noi, el que era abans de rapar-se.

Merda?

I, es que, quan hi penso, només aquestes 5 lletres en aquest ordre em venen al cap. merda!


I se que no és culpa d'ell, però l'odio, amb tota la meva ànima, si es que en tenim d'això, però com en el mite de la caverna, no estic prepara't per sortir de la cova i enfrontar-me amb la realitat.

Merda.

I collons, per que m'he de sentir així?, pensava que tot això ho havia aconseguit sepultar, en una capa d'enyorança i, amor? estimo prou com per oblidar-ho o acceptar-ho? quin dret tinc a estar emprenyat, ni que fos de la meva propietat... Altrament, em sento egoista, sí! i que passa joder! Merda de similituds, creus haver oblidat una cosa, i quan algú sent el que has sentit, t'ho fa recordar descaradament, i ja no pots parlar-ne fredament, des d'un putu punt de vista lògic o coherent...

Em tanco en banda, pico de cap contra la paret fins que hagi passa tot, fins que em dessagni o oblidi...

És segurament, la solució més idiota, més immadura, menys correcte, però és la única que em crec capaç d'assolir, ara per ara, sentint el que sento estant com vull estar.

Ara mateix sento ràbia, no cap els altres, si no cap a mi mateix, impotent i minusvàlid emocional, incapaç de sobreposar-se a les adversitats o d'afrontar-les com creia o faig creure.

Sentir GRÀCIA, m'hi fa pensar... com una mena de tortura, com si ho tornés a visualitzar, com si per un instant ho hagués pogut impedir... com si, merda... no se si vull que llegeixis això...

Em sento indefens.

He obert la coirasa, i tota la merda no trigarà a entrar...

Seré a temps de tornar-la a tancar?

I t'enfades i ho afrontes i ho superes, però com una puta pedra a la sabata que em va martiritzant, fins que, o em tregui la sabata o aconsegueixi integrar-la entre els dits dels peus...